L’onze de setembre de 1714,
Barcelona portava assetjada més d’un any per les tropes Felip V. En els últims
quatre mesos havia sofert un bombardeig implacable, que va destruir centenars
de cases i va obligar al habitants a refugiar-se en esglésies i protegir els
seus bens. Però fins a eixe moment res havia persuadit als barcelonins a
rendir-se, convençuts com estaven que defensaven la causa de la llibertat –de
Catalunya i de tota Espanya- davant a allò que consideraven el despotisme del
nou rei. El 11 de setembre d’eixe any les tropes borbòniques llançaren el
assalt final. Després de varies hores de lluita cos a cos, en la que varen
caure ferits els dos principals caps catalans, Rafael Casanova i Antoni
Villaroel, la ciutat va acceptat rendir-se.
Així es va posar fi en la
península a la guerra de Successió espanyola. Este va ser un conflicte europeu,
originat per el testament de Carles II, l’últim rei Habsburg de Espanya. Sense
descendència, Carles II va nomenar hereu a un net de Lluís XIV: Felip, duc
d’Anjou. Aquell va provocar els recels de tots aquells països que temien un
creixement excessiu del poder de França, que pràcticament heretava les
possessions espanyoles a Europa i a Amèrica.
En 1702, una coalició formada per
Àustria, Anglaterra i Holanda va declarar la guerra a França i Espanya. El seu
objectiu era posar en el tron d'Espanya a l'arxiduc Carles d'Àustria, segon
fill de l'emperador Leopold I, representant de la branca alemanya dels
Habsburg. La guerra consegüent es va desenrotllar en els camps de batalla de
Flandès, Alemanya i Itàlia, però els aliats van buscar des del primer moment
obrir un front en la península Ibèrica. Així, es van intentar sengles
operacions de desembarcament, primer a Andalusia (1702) i després a Barcelona
(1704), que van resultar un fracàs estratègic.
Els aliats van planejar llavors
una nova incursió sobre Barcelona, confiant que trobarien allí suport per a la
seua causa. En efecte, els catalans havien mostrat moltes reserves abans de
reconèixer com a rei a Felip V, a què van jurar lleialtat durant les Corts de
Barcelona (1701-1702). Després, la repressió duta a terme pel virrei de
Catalunya arran del desembarcament austriacista de 1704 va encrespar molt els
ànims. A més, els anglesos havien arribat a un acord amb diversos dissidents
catalans per a facilitar el desembarcament de tropes a Catalunya i assegurar-se
el suport local, a canvi del compromís de garantir les llibertats catalanes en
el cas que el projecte fracassarà.
Així, en l'estiu de 1705 l'arxiduc Carles va
desembarcar enfront de Barcelona i es va fer amb la ciutat després d'unes
quantes setmanes d'incertesa. Les Corts de Barcelona (1705-1706), de nou
reunides, van abandonar l'obediència de Felip V i a l'arxiduc proclamaren com a rei legítim de
la monarquia espanyola, amb el nom de Carles III.
L'arribada de Carles a Espanya va provocar
una polarització de les lleialtats i una lluita fratricida entre espanyols de
totes les classes i territoris. La Corona d'Aragó es va inclinar per l'arxiduc,
intentant recuperar pes en una monarquia cada vegada més castellanitzada i amb
tendències centralitzadores. Castella, per la seua banda, es va aglutinar
entorn de Felip I a qui va sostindria fins en les seues hores més baixes.
Açò no significa que no haguera castellans
que seguiren el partit de l'arxiduc, ni catalans que es mantingueren fidels al
Duc d'Anjou. El suport a ambdós contendents va respondre a actituds complexes
que van dependre en gran manera de factors locals i de les circumstàncies
bèl·liques. En tot cas, la contesa dinàstica va anar prenent per als regnes de
la Corona d'Aragó un caire de lluita per la preservació dels seus furs,
sobretot des de la victòria de Felip V en la batalla d'Almansa (1707) i la
promulgació dels primers decrets de Nova Planta, que van acabar amb les
llibertats de València i Aragó.
A pesar que el balanç militar, en el conjunt del conflicte
europeu, fóra molt positiu per a Àustria i els seus aliats, i que en diverses
ocasions Lluís XIV estiguera a punt de claudicar, la guerra no es va decidir en
els camps de batalla. El moment decisiu es va produir en 1711, amb la mort
inesperada de l'emperador Josep I, successor de Leopold I, que va convertir en
hereu de l'Imperi alemany al seu germà Carles. L'accés de l'arxiduc a la dignitat
imperial, amb el nom de Carles VI, va implicar un canvi en la concepció del
conflicte per part dels aliats, que ara temien l'excessiu poder de l'emperador.
En nom de l'equilibri europeu era necessari procedir a un repartiment dels
territoris de la monarquia espanyola que fóra acceptat per ambdós bans.
Açò va ser en definitiva el que es va
acordar en el tractat d'Utrecht, subscrit a l'abril de 1713, amb el que
pràcticament es va concloure el conflicte internacional; en virtut d'este acord
Felip V rebia el domini d'Espanya i Amèrica, mentres que perdia totes les
possessions espanyoles a Flandès i Itàlia, la majoria de les quals passava a
l'emperador Carles.
BARCELONA DECIDIX RESISTIR
No obstant això, a Catalunya els esdeveniments van seguir un curs diferent d'allò
que s'ha discutit en les conferències de
pau. L'arxiduc Carles va anar a
Viena per a ser coronat emperador al setembre de 1711, deixant
a la seua esposa, Isabel de Brunsvic, encarregada del govern de Catalunya.
Inicialment tot pareixia indicar que l'emperador no desempararia els seus
súbdits catalans i que Anglaterra tampoc deixaria de complir la seua promesa de
defendre les llibertats catalanes. No obstant això, Anglaterra va ser la
primera que va decidir retirar les seues tropes de Catalunya (1712), mesura
seguida per la resta de les potències aliades després de la firma del tractat
d'Utrecht.
La marxa de l'emperadriu, al març de 1713, va causar un
gran descontent en les institucions catalanes. Catalunya havia sigut el primer
territori d'Espanya a reconèixer l'arxiduc Carles, i el seu futur estava lligat
a la sort del pretendent. A més, poc es podia esperar de la clemència de Felip
I Les ambaixades angleses per a intercedir pels furs catalans es van topar amb
una negativa rotunda del monarca Borbó, i els aliats no estaven disposats a
obcecar-se en assumpte tan espinós. Així el van comprovar de primera mà els
emissaris catalans enviats a Utrecht, quan van veure que el tema de la
preservació dels seus privilegis quedava arraconat davant de l'allau d'interessos
polítics i econòmics que allí es van tractar. Finalment, l'emperador va haver
d'ordenar al seu virrei a Catalunya, el general Starhemberg, l'evacuació de les
seues tropes, i va aconsellar els catalans que suplicaren el perdó de Felip I
Veient-se abandonada, al juliol de 1713 la
Diputació del General o Generalitat -organisme fiscal i judicial emanat de les
Corts- va convocar una gran assemblea estamental per a determinar si calia
continuar la lluita o, al contrari, negociar la submissió a Felip V. La
resolució adoptada va ser la de prosseguir en solitari la resistència. El
cavaller Manuel Ferrer i Sitges, un dels principals partidaris d'esta decisió,
va assenyalar en el seu discurs que la defensa dels privilegis catalans portava
implícit l'alliberament del despotisme que els ministres castellans havien
imposat en tota Espanya.
Esta decisió, provocada per l'actitud
inflexible que Felip V va mostrar en la negociació, va fer que isqueren de
Barcelona molts membres de la noblesa, de la burgesia i del clero, al mateix
temps que entraven en la ciutat els elements antifilipistes més intransigents,
que radicalitzarien encara més la resistència.
S'ESTRETIX EL SETGE
Llavors, quasi tota Catalunya estava ja en mans de les
tropes borbòniques. El comandament militar dels austriacistes va recaure en el
general Antoni Villarroel, un militar experimentat, que va haver de conduir les
operacions amb la constant intromissió de la Diputació i del consell barceloní
(el Consell de Cent). Precisament a iniciativa de la Diputació, i no del
comandant en cap, es va dur a terme una expedició a fi de reagrupar les forces
austriacistes i portar algun socors a la ciutat de Barcelona. La lluita en el
territori català va ser molt dura entre les partides armades de l'un i l'altre
signe, causant grans estralls entre la població civil. Com va assenyalar un
testimoni, «no va ser privilegiada la vellesa, l'indefens sexe ni la tendra
infància».
Però totes les temptatives de mobilitzar
als pobles en contra de Felip V i alleugerir d'alguna manera el setge sobre
Barcelona van tindre poca fortuna. català va
ser molt dura només a principis de 1714, la
imposició d'un subsidi per al manteniment de les tropes borbòniques va produir
un alçament general en diverses comarques catalanes, moviment que va riure va
tindre cap connexió amb Barcelona i que va ser ràpidament sufocat.
Durant els primers mesos de 1714, les
forces borbòniques encertant del Duc de Populi no eren tan nombroses com
per a assegurar el bloqueig de la ciutat, o que va permetre que s'introduïren
queviures i reforços enviats des de Mallorca i Eivissa, que romanien lleials a
l'arxiduc. La poca contundència dels atacs sobre la ciutat i els socors rebuts
van donar nou ànim als barcelonins i van refermar l'actitud dels intransigents.
Mentrestant, la Diputació es va veure forçada a delegar les tasques de govern i
l'organització de la defensa en el Consell de Cent, ja que la Catalunya
austriacista quedava reduïda a la Ciutat Comtal.
Després de la pau de Rastadt de març de 1714 -complement
del tractat d'Utrecht—, els borbònics van tractar d'arribar a un acord per a la
rendició de la ciutat. Però Felip V va oferir concessions mínimes, que no
incloïen el respecte pels furs de Catalunya, i que van ser rebutjades pels
barcelonins. A més, el llenguatge ambigu dels anglesos i de l'emperador va
crear en els catalans unes expectatives de socors que tampoc es van concretar
en res.
Al juliol de 1714, amb l'arribada a
Barcelona del Duc de Berwick, l'assetjament va entrar en la seua última fase.
Les tropes assetjadores s'elevaven llavors a 40.000 hòmens, mentres que dins de
la ciutat hi havia poc més de 10.000 combatents, la major part membres de la
milícia dels gremis o Coronela. Tots els hòmens majors de 14 anys van ser
cridats a la defensa, en la que van participar inclús sacerdots i dones.
BERWICK A BARCELONA
Les operacions van prendre llavors un
ritme vertiginós. Després d'intentar diversos assalts que li van produir greus
pèrdues, Berwick va decidir bombardejar a consciència la ciutat. A principis de
setembre, quan les bretxes en la muralla permetien ja l'assalt dels
assetjadors, el general borbònic va oferir una nova capitulació als defensors.
La Junta de Govern, formada per representants del Consell de Cent, la Diputació
i membres de l'estament nobiliari, va decidir resistir, a pesar de l'opinió de
Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat, i del general Villarroel, que
va dimitir al considerar inútil la defensa. Esta renúncia va fer que es
nomenara la Mare de Déu de la Mercé com a generalíssim de les forces
resistents, en una clara mostra de la desesperació a què havien arribat els
catalans. Com escriuria més tard Voltaire en El segle de Lluís XIV, «el
fantasma de la llibertat els va fer sords a les proposicions del seu sobirà».
La ciutat caminava cap a la seua ruïna i tots els defensors s'havien fet a la
idea de perir entre els seus murs. Berwick va comentar més tard en les seues
memòries que «l'obstinació d'estos pobles era un poc més sorprenent quan hi
havia set bretxes en el cos de la plaça, no existia cap possibilitat de socors
i fins no tenien ja queviures».
En la matinada de l'11 de setembre es va
produir l'assalt final. Villarroel va reassumir el comandament de les tropes i
va demanar a Casanova que conduïra la Coronela fins al baluard de Sant Pere, a
fi de rebutjar l'enemic. Va ser allí, enarborant l'estendard de santa Eulàlia,
la patrona de la ciutat, on Casanova va rebre un tir en el cuixa i va haver de
ser evacuat. Villarroel, per la seua banda, va dirigir la defensa entorn de la
plaça del Born, on va resultar ferit. El combat va continuar encara en
l'interior de la ciutat, abans que Villarroel demanara l'alto el foc cap a les
2 de la vesprada.
Els assetjats s'havien desfés amb
ferocitat inusual, recuperant diverses vegades els baluards a l'enemic i inclús
lluitant obstinadament casa per casa. El Consell de Cent va publicar encara un
ban per a demanar un últim esforç als defensors, «a fi de vessar gloriosament
la seua sang i vida pel seu Rei, pel seu honor, per la Pàtria i per la
llibertat de tota Espanya». Però
qualsevol resistència era ja inútil perquè les tropes borbòniques estaven
dins de la ciutat i no cabia més opció que capitular.
Berwick va prometre als defensors que es respectarien les
seues vides i no hi hauria pillatge. L'endemà, les tropes de Felip V entraven
en una ciutat mitjà destruïda, acabant amb un malson que havia durat més d'un
any. Encara que els borbònics encara van haver d'ocupar Mallorca en 1715,
Voltaire tenia raó al dir que Barcelona va ser «l'última flama de l'incendi que
va devastar durant tant de temps la part més bella d'Europa, pel testament de
Carles III, rei d'Espanya».
